Mies parla d’una arquitectura que ha de correspondre a l’època en la que viu. No es tracta de trencar radicalment amb el passat sinó de no practicar premisses i lleis que responien a un temps passat. Aplicar a deshora aquests valors quan existeix una demanda de la societat present, seria cometre un error. Són continguts i formes inútils pel present tots aquells ideals descontextualitzats, cal buscar l’esperit de l’època.

L'arquitectura del  moment es trobava desafiada per l’industrialisme, per una nova societat, noves formes de vida i nous valors culturals. Amb lo qual, no s’hauria d’entendre l’arquitectura dient el nom d’un arquitecte, sinó entendre-la per ella mateixa, identificant-la amb la seva època. L’Arquitectura dels fets esdevindrà el símbol de l’època.

És llavors quan es du a terme la transició d’una mentalitat materialista a una d’idealista en tots els camps artístics. La reacció i conseqüència immediata és l’irrefutable abandó de l’ornament innecessari i exagerat per mirar cap a una arquitectura clara on s’acabarà parlant, de forma més extrema, de la unió com una sola cosa, de la construcció i l’arquitectura. És cert que Mies no feia pas una arquitectura pel poble, més aviat era una arquitectura cara, però molt cognitiva i de la que segueixen instruint-se moltes coses. Hi ha edificis que són símbols de ciutats i èpoques que d'alguna manera reconeixem.

“Alliberar la construcció de l’especulació estètica i voler fer-ne d’ella el que únicament hauria de ser, això és, CONSTRUCCIÓ” Mies van der Rohe.

La voluntat de l’artista és sinònim de la voluntat de l’arquitecte per expressar l’essència de la construcció, que accentua la transcendència de la forma. La construcció pura assoleix simplicitat conceptual, simplicitat estructural i puresa dels materials.

“L’art de la construcció és la voluntat de l’època compresa en l’espai. Viva, Variable, Nova” Mies van der Rohe.

L’arquitectura del present, per descomptat, busca ser el símbol de l’època però realment quins objectius condueixen a aquesta recerca? Es l’arquitecte qui vol ser l'icona de l’època? L’ideal de la nostra societat, dut a l’extrem, es redueix a la busca de la medalla d’or, ser el millor, el més ric i sobretot, fer història.

L’arquitectura busca la monumentalitat per ser la postal més venuda, formes sense més sentit que el de cridar l’atenció -que no responen a res més que mirades i interessos econòmics- no deixa de ser arquitectura pervertida per l’ornament. A més a més, la novetat de dissenyar edificis tots ells il•luminats ha esdevingut una cosa pionera, i en molts edificis innecessària i prescindible. Amb això vull dir que les tendències s’apliquen sense ser crítiques.

Per descomptat no crec que l’arquitectura miri al present donant a la societat el que necessiti. Tot i que en termes acadèmics sembla que s’insisteixi en l’ecologia i la sostenibilitat de l’arquitectura, la recerca de la millora en la qualitat de vida i la filosofia del moviment es perden de vista. Molta arquitectura actual mira cap al futur més immediat en busca de fama, reconeixement i diners en detriment de la qualitat.