L’article “fin de la arquitectura icónica” escrit pel periodista i crític d’arquitectura Llatzer Moix per l’edició de “La Vanguardia” del 18 de Març de 2009, ens apropa a un imminent canvi, a una reconversió de l’arquitectura a nivell mundial i sobretot a nivell estatal, després d’un període de bonança econòmica en el qual les grans firmes privades han dictat, junt amb l’elit dels “arquitectes estrella” un modus operandi basat en la impressió, l’exaltació i el virtuosisme formal desmesurat.

 

 

 

 

 

 

 Ciutat de les arts i les ciéncies. Valencia. Santiago Calatrava 

 

 

 

 

Es tracta de fer arquitectura, no més, adaptar-la a les necessitats. Si les necessitats marquen una època de sobredosi d’espectacularitat, monumentalisme i projectes faraònics els arquitectes s’entreguen donant-ho tot per la causa, una causa que a vegades respon a voluntats i interessos que s’allunyen molt de la pròpia arquitectura, com la promoció de determinats indrets o empreses però que s’apropa al sentit de la mateixa, servint a la societat. Si la crisi econòmica apreta, les privades, retallen els seus pressupostos i els ajuntaments no inverteixen en arquitectura com a reclam turístic, aleshores s’ha de replantejar la situació i indudablement, es tasca per als bons arquitectes adaptar-se a les noves necessitats i trobar solucions per adaptar l’arquitectura a una nova època marcada per unes necessitats molt diferents a les de fa pocs anys. Insisteixo en el fet de que siguin els mateixos arquitectes els que portin a terme el nou traçat que marca l’arquitectura mundial, donat que si han demostrat la seva valia per executar projectes inverosímils i entrar en una elit reservada a uns pocs privilegiats han de poder resoldre, i tenen la obligació de resoldre i contribuir a que la arquitectura continuï cobrant el sentit que li pertany, segur, molt menys espectacular, virtuosístic i monumental. Pel contrari si son uns altres els que agafen el relleu de l’olimp arquitectònic es posarà en evidència la manca d’adaptació dels “arquitectes estrella” desapareixent del panorama arquitectònic per selecció natural.

 

 

 

Vivim en temps de canvi, el que fa poc semblava espectacular, correcte i efímer ara ja no ens serveix. La societat busca nous models de vida, més fàcils, més ecològics, més tecnològics  i sobretot més barats. S’han de resoldre els problemes de les empreses, amb cada vegada menys pressupost per les seves seus, de forma adequada i intel·ligent. Els problemes de la societat per facilitar l’accés a la vivenda, una vivenda neta, saludable i poc contaminant. Els problemes urbanístics i el creixement de les ciutats, evitant zones residuals i despoblades així com zones suburbanes despersonalitzades. S’ha de realitzar una tasca camaleònica i excitant per tractar aquests nous temes amb cura. S’ha de tractar l’arquitectura com mai abans s’ha fet perquè s’ha de saber "amar en tiempos revueltos".

 

 

 

 

 

 

Link del diari la vanguardia:

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2009/03/18/pagina-1/77216279/pdf.html?search=fin

 

Torre Verda. Projecte. Libeskind