Alto util max:100px;
Unité d’Habitaciones (Marsella)
Arq: Le Corbusier
Aquest complex de formigó armat, consta de 337 apartaments, destinats a gent de classe obrera, està dotat d'una sèrie d'equipaments que el defineixen com a edifici autosuficient, un projecte arquitectònic amb concepcions urbanístiques.
Aquests equipaments inclouen una zona comercial de dues plantes al llarg dels 135 metres de llarg de l'edifici, sales d'actes, restaurants, queviures, terrat jardí, instal·lacions esportives, guarderia, i tot tipus d'espais d'estar i d'oci.
La volumetria i disposició dels apartaments, amb una complexa secció, ressol la correcta ventil·lació d'aquests (ventil·lació creuada), minimitza i el nombre de distribuidors (optimitzant l'espai destinat a comunicacions), i dota, a aquests habitacles petits i humils, d'una certa qualitat gràcies al doble espai
LE CORBUSIER
Sobrenom professional de Charles Edouard Jeanneret, pintor, arquitecte i teòric franco-suís, al qual es considera la figura més important de l'arquitectura moderna. Va néixer el 6 d'octubre de 1887 a La Chaux-de-Fonds (Suïssa), i en aquesta mateixa ciutat va estudiar arts i oficis. Va treballar dos anys en l'estudi parisenc de Auguste Perret, i més tard va viatjar a Alemanya per col laborar esporàdicament amb Peter Behrens i travar relació amb Joseph Hoffmann i el Deutscher Werkbund. El 1922 es va associar a París amb el seu cosí, l'enginyer Pierre Jeanneret, i adoptar per a l'arquitectura el pseudònim Le Corbusier (el corb, adaptat del cognom Lecorbésier de la seva besàvia), que ja havia emprat amb anterioritat en els seus escrits. Encara que la seva principal carrera va ser la d'arquitecte, també va practicar amb encert la pintura i la teoria artística. Com a pintor es va associar a Amédée Ozenfant per fundar el moviment purista, una corrent derivada del cubisme. El 1920 va fundar amb ell la revista L Esprit Nouveau (L'esperit nou), per a la que va publicar nombrosos articles sobre les seves teories arquitectòniques. Una de les seves principals aportacions, a part del rebuig als estils historicistes compartit amb altres arquitectes i teòrics del moviment modern, és l'enteniment de la casa com una màquina d'habitar (machine à habiter), en consonància amb els avenços industrials que incorporaven els automòbils , els grans transatlàntics i els nous aeroplans. Va definir l'arquitectura com el joc correcte i magnífic dels volums sota la llum, fonamentada en la utilització lògica dels nous materials: formigó armat, vidre pla en grans dimensions i altres productes artificials. Una de les seves preocupacions constants va ser la necessitat d'una nova planificació urbana, adequada a les necessitats de la vida moderna (Pla Voisin per París, Ville Radieuse, Pla Obus per Alger, Chandigarh, etc), i les seves idees han tingut una enorme repercussió en l'urbanisme d'aquest segle.
Durant la dècada de 1920 va proposar nombrosos projectes urbanístics i residencials, però només va poder construir una sèrie de viles unifamiliars properes a París que li van servir per concretar les seves cinc postulats sobre la nova arquitectura: blocs elevats sobre pilotis (pilars), planta lliure, façana lliure independent de l'estructura, finestrals longitudinals (Fenêtre en longueur) i cobertes planes enjardinades. Entre els edificis d'aquesta època destaquen el Pavelló del Esprit Nouveau a París (1925), la vila de Monzie a Garches (1927) i la vila Savoye en Poissy (1929-1931), a banda dels projectes no construïts per la Societat de Nacions a Ginebra (1927-1928) i el palau dels Soviets a Moscou (1928). Les seves obres posteriors més representatives són la Casa de Suïssa de la ciutat universitària de París (1931-1932), la Unitat d'Habitació de Marsella (1947-1952), on va posar en pràctica el seu elaborat sistema de proporcions publicat amb el nom de modulor, l'església de peregrinació de Notre Dame du Haut a Ronchamp (França, 1950-1954), el monestir dels dominics de La Tourette (1957-1960) i el planejament urbà de Chandigarh, la ciutat construïda a l'Índia com a nova capital del Punjab , per el capitoli projectar els edificis de l'Assemblea (1953-1961), el Palau de Justícia (1952-1956) i el Secretariat (1958). Els seus escrits més importants es recullen en diversos llibres, entre els quals destaquen Vers une architecture (Cap a una arquitectura, 1927), La maison des hommes (La casa dels homes, 1942) i Quand les Cathédrales étaient blanches (Quan les catedrals eren blanques , 1947). Le Corbusier va morir el 27 d'agost de 1965 a Cap Martin (França).