LA
MON nUMENTALITAT
Acotant el tema que tractem, podríem trobar tanmateix una infinitat de discussions entorn al propi debat Mies – Le Corbusier. Centraré aquest escrit en el marge d’aquestes dues filosofies, ja bé des d’un punt de vista alternatiu, com a síntesi de tots dos pensaments, o com a contraposició a aquestos.
Tot i semblar una opció precipitada, voldria introduir una tercera figura, a la qual podríem dotar d’una representació mediadora, em refereixo a Louis Kahn, un geni per sí mateix, el qual crea una arquitectura totalment inhibida i al mateix temps oberta a recepció de qualsevol concepte per clàssic o innovador què fos.
En Kahn, com bé ja he citat, disposem d’una reflexió crítica, alternativa o inclús de metamorfosis envers l’estil internacional què tant revolucionà l’arquitectura en el segle XX, seguint així el tarannà del mateix context social, polític, tecnològic i artístic europeu. Fem referència clara tant a la filosofia racional de Mies com al sentit introspectiu de Le Corbusier, l’obra estimuladora.
No oblidem que el pensament crític arquitectònic al llarg d’anys d’estudis, s’ha classificat bàsicament en dos: una conserva i perfecciona la retòrica d’anteriors moviments. Podríem referir-nos als grans corrents històrics que han trobar model en l’antiguitat clàssica, adoptant com a normes establertes, o com una ètica arquitectònica a seguir, tractant-se doncs d’una perfecció insubstituïble; l’altra, molt més present a partir del brutal canvi que suposà la Revolució Industrial al mitjans del s. XIX, què promou una ruptura en la ideologia vigent, per mostrar una nova direcció, tots pensem si mes no, en aquells famosos discursos de Le Corbusier. S’estableix doncs, un nou curs en la pedagogia i la pràctica de l’arquitectura.
Mies i la racionalitat, Le Corbusier i l’emoció tanmateix com la visió “maquinista” de l’edifici, son els pilars de l’Arquitectura Moderna desenvolupada al llarg del s. XX. Però, plantegem-nos on va desembocar tot plegat, ningú negarà que fer arquitectura fora d’un context històric és si mes no pedant. Es per això que molts cops parlem de “neo-estils”, o altres casos com els més recents, el post-modernisme o l’arquitectura contemporània. Són aquests el resultat d’aplicar els conceptes recollits al llarg del s.XX? d’aquells conceptes promoguts per Le Corbusier o Mies? Els hi dona l’esquena, en canvi? Fins a quin punt han repercutit realment en el “fer” de l’arquitecte actual?
">Podríem considerar què si s’han esdevingut noms que han estat en aquest buit de transició entre l’arquitectura moderna i la postmoderna, si es que és aquesta l’actual. Què ha passat entre un Le Corbusier i un Ghery? Podriem situar al Louis Kahn en aquest espai. El fet de proposar bé una alternativa ja es considera de per sí un gran pas què obre noves reflexions a la prosperitat.
Però quan un se’n adona de la infinitat de maneres que es pot interpretar l’arquitectura del Kahn, és conscient que hi són els conceptes de Le Corbusier i Mies, què hi son els conceptes clàssics oblidats en les grans universitats què promovien la essència única de l’estil internacional, i què a més, s’introdueix un factor clau. Un factor que pot estar lligat a tot això esmentat, un concepte que concorda perfectament amb la visió racional de Mies i la sensació de Le Corbusier, és per tant la monumentalitat un “plus” extraordinari; m’atreviria a dir que Kahn actuava als marges de l’estil internacional sense estar completament implicat en ell, així doncs, perquè no dotar a l’arquitectura moderna d’un concepte tant històric com la monumentalitat; realitzar una revaluació del passat recent de l’arquitectura moderna per construir un marc dins del qual pugui operar una nova monumentalitat sense precedents.
El viatge de Kahn al món clàssic, Egipte, Grècia, Itàlia,.... i no oblidem que va poder se percebut de la mateixa manera per Le Corbusier i Mies, canvia el curs de la seva trajectòria així com inaugura una nova visió de com ha de ser l’arquitectura moderna. Kahn arriba a la conclusió que ha estat un error oblidar els conceptes clàssics, ignorar-los i partir des de zero pot ser aixÍ mateix un error fatal. Realment el correcte seria “abraçar el passat per descobrir possibilitats futures”.
Segons paraules del mateix Kahn:”ningun arquitecte pot reconstruir una catedral d’un altra època plasmant els desitjos, les aspiracions, l’amor i l’odi dels pobles que van rebre tal llegat. Per tant, les imatges que tenim davant nostre d’estructures monumentals del passat no poden tornar a viure amb el mateix significat. Però no ens atrevim a ignorar les lliçons d’aquesta grandiositat sobre la que han de basar-se, en un sentit o un altre, els edificis del nostre futur.” Els arquitectes moderns eren incapaços d’operar a escala “monumental” perquè no tenien els coneixements sobre els principis clàssics, això posa en evidència la insatisfacció general respecte al minimalisme restrictiu de l’estil internacional; podem trobar alguns esments en publicacions especialitzades de l’època (segona meitat del s. XX: “què ha estat de l’Arquitectura Moderna? Què serà lo pròxim modern?
Havent reflexionat en aquest aspecte, podríem pensar què Kahn dona l’esquena al discurs “la forma segueix a la funció”; però la genialitat de Kahn arriba a tal punt que és capaç d’abordar els problemes de gran escala sense degenerar en un enfocament “additiu” ni en una grandiositat exagerada, la qual cosa impediria caure en una mera realització de formes dels formalistes. En resum, podriem dir què Louis Kahn crea un sistema de formes extraordinàriament adequat. Fent un incís relacionat amb aquestes mateixes paraules esmentades, un punt discutible el podem trobar en les paraules de l’arquitecte contemporani Frank Ghery: “les meves primeres obres son una reverència cap a Kahn”.
Com la conceptualització tant potent de Mies van der Rohe i Le Corbusier, portada a la pràctica per ells mateixos, aconsegueix establir a la mateixa vegada noves directrius alternatives o derivades de l’arquitectura moderna, i com amb Kahn s’atançen de tal forma a la introspectiva i la espiritualitat que aconsegueixen allò què se’n diu la monumentalitat.
No m’agradaria acabar aquest article sense deixar de plantejar una relació entre la sublim simbiosi de l’arquitectura perfecta de la natura i l’arquitectura que aconsegueix de forma magistral establir un diàleg amb ella, segons Kahn, introduïnt-hi la monumentalitat és pot arribar a fer revifar aquest diàleg; podria ser per exemple l’Institut Salk una mena de Mont Saint Michel, o el Parlament de Dakha una mena de Taj Majal. El resultat en tots els casos és la espiritualitat, l’estímul què provoca aquesta conversa entre arquitectura a escala humana i entorn natural, m’atreviría inclús a introduïr el concepte de misticisme, la introspecció màxima. Discutim, de forma molt més abstracta i reflexiva, si Mies i Le Corbusier amb discursos d’un calibre inimaginable, aconseguiren, portant-los a la pràctica, tal cosa com provocar una exhalació al contemplar un dels seus edificis...
Kahn no havia estudiat la doctrina modernista de l’estil internacional, sinó que posseïa una sòlida i tradicional formació arquitectònica en belles arts. Existir al marge de l’estil internacional i emergir com un nou líder visionari.
Albert Chavarria Ejarque
