“¿Arquitecte, bo o dolent, sempre deshonra el llac?”
a
A principis del segle XX, Adolf Loos va crear un gran enrenou al afirmar aquesta frase en el polèmic text ornament i delicte. Nosaltres simplement ens ho qüestionem, ja que, què és en realitat “deshonrar el llac”? Loos argumentava que l’home només construeix correctament quan ho fa com la Naturalesa crea les seves formes i els seus éssers. Quan es fan productes naturals d’una cultura i entren en sintonia amb l’obra de la Naturalesa existent.
a
Naturals d'una cultura, un terme que engloba un gran ventall de característiques i evolucions pròpies d'un indret, ja siguin socials, tradicionals, paisatgístiques, físiques, psicològiques, urbanístiques, antropològiques...
La conclusió que es pot extreure és que el nou edifici a projectar no es pot dir que sigui bo o dolent, lleig o bonic, sinó si s’integra en el seu propi entorn o no, ja sigui una ciutat de grans dimensions, un desert saharauí o un poblet de muntanya. Tots aquest entorns conformen diferents paisatges on s’ha d’intervenir de manera diferent en cada un, apreciant els valors que proporcionen i intentar potenciar-los al màxim, s’ha d’aconseguir que l’edifici dialogui amb el seu entorn, només així s’aconseguirà el respecte que es mereix.
HONRANT L'INDRET
Així com Loos trobava cultes els que construien segons les tradicions del seu poble, igualment trobem avui en dia actituds encertades en alguns projectistes que adapten la seva arquitectura a l'entorn i no al revés.
Un bon exemple ne's l'Hotel a Tudela, dels arquitectes Emiliano López i Mónica Rivera
http://www.airedebardenas.com/
REHABILITAR: cuidar les pre-existències
En el camp de la rehabilitació, sortosament la tendència és a encaminar-se cap a intervencions que conservin el millor de l'existent, potenciant-lo amb les eines de què es disposa i cohesionant el que es fa de nou amb el conjunt, semblant a la idea que tenia Loos de com la casa d'un pagès congenia amb el llac ja existent.
Un exemple ne's aquesta construcció d'habitatges a partir d'una pre-existència industrial a Badalona, de l'arquitecte Toni Gironès.
aa
a
Algunes entitats com Rehabimed, promoguda pel Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, fomenten el respecte cap a l'arquitectura tradicional en les intervencions en països mediterranis, i orienten els professionals que volen seguir-ho. D'aquesta manera, el "llac" no tansols es conforma de les condicions físiques del lloc, sinó que també engloba la cultura i la tradició de l'indret.
VERTÍGEN CONSTRUCTIU
Un paradís natural, o un poble fantasma?
El Club Méditerranée obrí les seves portes el 1962 a Cadaqués (Alt Empordà). En aquestes ciutats de vacances es promociona la combinació de vida natural, activitats de lleure i esport. El ''club med'', més que un paradís turístic, fou un atemptat a l'entorn protegit, declarat parc natural. Les crítiques per la seva autosuficiència i el total aïllament de l’entorn social han fet del Club Méditerranée un clar exemple de la nul·la adaptació a l'entorn, on es començà invaïnt la costa de forma desmesurada amb construccions seriades que, l’estiu de 2003 restarien desallotjades i en condicions precàries. Posteriorment començaren les negociacions i es va preveure enderrocar 200 hectàrees de terreny edificat. Actualment la deconstrucció és lenta degut a la possible actuació incorrecta que malmetria el parc natural.
A
LA CASA MALAPARTE
Un indret escollit per la seva soledat i el seu amor
L'he escollit per la seva soledat i el seu amor, declarà Curzio Malaparte quan va presentar l’emplaçament per a la seva nova casa. Es tracta d’una villa situada a l’illa de Capri, Itàlia, i construïda al 1937. Aquesta, gràcies a la voluntat del seu propietari i a l’ajuda dels professionals locals, conté un esperit mediterrani màgic, i, enclavada en una roca, aconsegueix congeniar amb la bellesa selvàtica pròpia del seu entorn. La silueta de la casa confirma el final d’un perillós penyasegat de 32 metres d’alçada, fins al punt de ser considerada la seva prolongació, la vegetació abraça la casa, com si aquesta sorgís de la pròpia roca.
Aquesta màgia, pròpia i de l'entorn, portà la Casa Malaparte a ser escenari principal de la pel·lícula