Entre la tècnica humana i la naturalesa.

Al llarg de la trajectòria de Le Corbusier hi ha una gran relació amb la naturalesa. Al poema de l’angle recte, ens retrobem al Le Corbusier de la seva última època, interessat en el creuement de l’arquitectura i les arts plàstiques. Al poema, trobem una reflexió sobre l’arquitectura, el poema i la plàstica. Le Corbusier pensava que era com la “cinquena essència” per poder compendre el seu pensament i la seva obra creativa. Tot i que ell creu que és important, no se’n fa massa ressó. Potser perquè hi ha una desvalorització en quant al Le Corbusier pintor al Le Corbusier arquitecte. De fet, ell sempre havia protestat que s’entengués les seves dues facetes per separat i que no es tractés la mateixa consideració de pintor que la d’arquitecte. Podria èsser perquè la seva obra plàstica ha estat oculta durant molt temps per ell mateix, però tot i això, al final de la seva vida ens expressa varies admiracions per artites plàstics, especialment per Picasso.

 La reflexió sobre el paper de la naturalesa en la creació artística és present en tota l'obra. Quan veiem, entenem i fem creativa la naturalesa veurem que és complex i sofisticat; segurament en el poema de l’angle recte troba la síntesis de les contradictòries visions de la naturalesa durant la seva joventut. Quan parla de la creativitat de l’arquitecte i l’artista, ho fa desde una posició d’immersió en la naturalesa. Parla d’ella no com per ser dominada per la tecnología humana (com la seva primera etapa mecanisista) sinò, una naturalesa en què l’arquitecte o l’artista es summergeix a una simbiosis superior, en una relació no de domini, sinò de participació.

 L’abstracció poètica per la geometría orgànica és quelcom present en tota la seva obra. L’interès en trobar la síntesis de les formes orgàniques, és una visió cientifista de Le Corbusier sobretot en la seva joventut i serà una de les claus per trobar les seves lleis de la màquina d’habitar.

 Per entendre aquesta dualitat de Le Corbusier entre tècnica humana i naturalesa, hem d’entendre la seva necessitat tant juvenil de racionalitzar els fenòmens de la naturalesa i d’abstreure’ls fins a trobar lleis que permetin posar-los en relació amb la màquina i la seducció de l’ésser humà. Els dos pols, la visió de la màquina i la visió pictòrica, provoquen una tensió en la seva obra. Aquest diàleg doncs, és una part importantíssima per entendre la seva filosofia.

“Quando mas los observamos, mas nos damos cuenta de lo poco que sabemos de ellos y de las artimañas que emplean para sortear los obstaculos y sobrevivir. Porqué no imitar esas artimañas y aplicar-las a la innovación de nuestras tecnologias?(...)

Nos creemos perfectos, inteligentes, pensamos que somos capaces de crear cualquier cosa. Quisimos volar, atravesar mares y océanos, descubrir nuevos mundos, ir a la luna, crear nuevos seres, y lo conseguimos. Pero lo único que hemos hecho ha sido copiar, desde que existimos, hemos observado el mundo que nos rodea, la naturaleza, las plantas, los animales, lo hemos analizado detenidamente, lo hemos diseccionado, hemos intentado entender su funcionamiento, su mencanismo y hemos querido imitar-lo. Aunque, aún nos queda mucho por aprender. Pero si apenas sabemos como funciona nuestro cerebro, nuestras celulas, ni de que esta hecha la materia, ni hasta los seres mas pequeños, continuan albergando claves i mensajes que aún no hemos sabido descifrar. Los microorganismos, hicieron el mayor descubrimiento de toda la historia de la ciencia. Hace 2 mil millones de años la vida estava apunto de desaparecer de la tierra. Los organismos que entonces se depredavan unos a otros, inventaron la fotosíntesis, un proceso por el que podían vivir del aire, sin depredar. Y de ahí las plantas, pudieron después obtener la energia del sol, increíble no? Estaria bién poder inventar-nos algo similar. Lo provamos? Y muchas veces nos equivocamos, y construimos máquinas con las que intetamos arreglar los desperfectos que causan nuestras acciones. Y nos lamentamos de todo el daño que le hacemos a la naturaleza. Hay que ver, con lo mucho que nos da, nosotros a canvio... Pero no nos engañemos, somos insignificantes a su lado. Por mucho que le hagamos, sabe aprovechar sus recursos mejor de lo que nosotros lo hacemos. Sabe curar sus heridas, hacer-se herramientas, y nos sobrevivirá. quizás no de la forma de que nosotros necesitamos para existir, aunque en el fondo, es normal, porque los seres humanos acabamos de llegar. Y somos tan solo una massa entre los millones de especies que han aterrizado sobre el planeta y que han acabado por desaparecer.”

Innovar copiando a la naturaleza. Redes