Des de fa molt de temps que Barcelona es presenta com una ciutat de tendències, una ciutat que presumeix de tenir com a pilars fonamentals del seu èxit com atracció turística el disseny, la moda i l’arquitectura.

Però últimament sembla que Barcelona està fent una carrera per convertir-se en aquesta ciutat en que tots prediquem que vivim. Sembla que estiguem introduint obres de gran envergadura arquitectònica amb calçador, ja que ens sembla que com més símbols tinguem més podrem presumir de la nostre ciutat.

Fa poc vaig veure en el diria un anunci de la Generalitat en el que es mostraven totes les obres arquitectòniques noves “significatives” que es farien a Barcelona i semblava que estiguéssim construint la nova-nova-york. Els edificis no enganxaven amb l'estructura urbanística natural de Barcelona, que és molt h o r i t z o n t a l.

Potser hauríem de ser més restrictius amb les obres que construïm a la nostra ciutat, ja que al final el que aconseguirem serà una ciutat patchwork  en la que els edificis semblen ornaments que cosim en un teixit urbà molt consolidat i significatiu com és el nostre.

Potser és que el nou ornament del S.XXI són les mateixes edificacions dintre de la ciutat. Ens mirem més la forma i l’impacte que no la funcionalitat i la construcció. Primer dissenyem i després enviem l’obra d’art a un tècnic que fa possible lo impossible.

Com podem observar amb els passos dels segles l’estil és com un pèndol, passem de la sobrietat a la ostentadat i un altre cop a la sobrietat. Com que veníem d’un segle que el definim com el segle “del no ornament” avui ens trobem amb una hipèrbole en que l’ornament són els mateixos edificis.