A Espanya ens trobem immersos en un fenomen que es coneix com a bombolla cultural, conseqüència final de la bombolla inmobiliaria. Per aquesta raó arreu del país ens trobem amb grans estructures arquitectòniques que s’han desvinculat de les necessitats per a les quals es van crear i han quedat reduïdes a uns simples contenidors culturals. Això és el que explica el reportatge "Cuando éramos cultos” del programa Salvados.
Aquesta problemàtica sorgeix arran d’un dèficit d’infraestructures culturals, que sumat a un moment d’auge econòmic va permetre la creació d’edificis d’aquestes característiques. Aleshores va aparèixer un fenomen d’imitació del Guggenheim que derivaria en un efecte competició, en un intent de recerca de reconeixement internacional.
Aquestes actuacions es van produïr en nombroses poblacions arreu d’Espanya. Es va començar a construir de forma desmesurada una sèrie d’edificis amb uns pressupostos finals inflats, amb uns projectes poc definits que no tenien en compte les demandes a les que havien de fer front. Aquesta falta de coherència donava una arquitectura inútil per a la societat a la qual tenia que anar destinada, i centrava el seu motiu en satisfer les ambicions del arquitecte i d’un reduït sector d’especuladors.
Son clars exemples el Parasol de Sevilla amb un cost de 86.000.000 euros, la Auditoria de Torredembarra amb 4.500.000 euros, el Palacio de Congresos de Oviedo amb 350.000.000 euros, La Ciudad de la Luz de Alicante complexe de 300.000.000 euros, l’auditori de Maqueda amb 14.000.000 euros i la Ciudad de la Cultura de Santiago de Compostela amb 300.000.000 euros fins el moment, que va servir per un episodi de Megaconstrucciones.
Pedro Vallín, Periodista de La Vanguardia
“La pregunta no es si sabes con que lo vas a rellenar, sino si la demanda que existe realmente en la población trata de este tipo de instalación.”
Ciudad de la Cultura, Santiago
Para conseguir la forma de la ciudad de la cultura, el arquitecto cogió un mapa del casco antiguo de la ciudad de Santiago y lo copió encima de la colina. Eisenman cogió las cinco calles que recorren los pelegrinos para dirigirse a la catedral, fundió el plano con la topografía de la colina, luego sobrepuso las cuadriculas, diseñando la ciudad como si fuese un mapa vivo. Todos estos elementos se combinan con las estructuras que contienen las líneas rectas i curvas que encontramos en la ciudad de la cultura, y al utilizar la misma piedra y mismas técnicas de cantería del medio evo, Eisenman ha incorporado a su moderno diseño el código genético del casco antiguo de la ciudad.
“Nuestro pasado siempre será una parte vital de lo que somos, aunque estemos construyendo para el futuro.” Peter Eisenman