Immersos en plena crisi immobiliària i amb la certesa, cada vegada més, que aquells temps mai tornaran, l'skyline de Barcelona des de Collserola és descaradament horitzontal i l'absència de gratacels causa estranyesa en una de les metròpolis més grans del mar Mediterrani .
En primer lloc convé definir "gratacels" com una edificació que arriba a una alçada superior als 150 metres.


Hi ha diverses teories que expliquen la falta de torres a la Ciutat Comtal algunes referides al sentiment dels barcelonins, altres responen a solucions tècniques i també hi ha les que pretenen respectar els grans símbols de l'urb.
Tècnicament, el sòl de Barcelona no resisteix tan bé la construcció com per l'exemple el de Madrid. La construcció de l'Hotel Arts, 154 metres, al 1992, en la mateixa sorra de la platja no plantejava problemes si no s'arribava als 250 metres. Per sobre d'aquesta altura l'hotel hauria d'haver estat construït amb una estructura diferent i de major cost, no era impossible, però es va optar per no elevar-lo.

D'altra banda, els gratacels a la Mediterrània tenen mala fama. Roma, Atenes, València, Sevilla no tenen. No obstant això, altres grans ciutats com Nova York, Londres, Hong Kong i Madrid, sí. Alguns sociòlegs van més enllà i apunten al gènere de la ciutat: les ciutats femenines no accepten els gratacels, les masculines sí.
Si estudiem el cas de Barcelona, sembla evident que els arquitectes van pactar no superar els 150 metres quan la Barcelona olímpica va néixer el 1992 i quan la Diagonal va arribar al mar el 2004 en plena eufòria immobiliària. Tot i això, els gratacels construïts en aquestes àrees són només discrets. La Torre Agbar té 144 metres, el darrer premi d'arquitectura, la Torre Telefónica 00 al Fòrum, només arriba als 110 metres, encara que la seva esveltesa dissimuli la seva baixa estatura. Altres exemples com l'Hotel ME i l'edifici de Mitjana PRO de Carles Ferrater superen escassament els 100 metres.

Per quina raó els arquitectes barcelonins respecten un pacte no escrit i el seu ego dissenyador es rebela?
La raó és un mite i el respecte de tota la professió a la teoria d'Antoni Gaudí: un cop construïda, no es pot superar l'alçada de la torre central que tindrà la Sagrada Família de 172 metres. Aquesta alçada no va ser escollida a l'atzar. Per no trencar l'skyline de la ciutat, Gaudí va prendre com a referència el cim més alt de la muntanya de Montjuïc, 173 metres, i va decidir no sobrepassar la màxima elevació creada per Déu.
El model que ha seguit la ciutat durant aquestes últimes dècades deixa un horitzó de Barcelona horitzontal que convida a entrar, amb Montjuïc i amb la serra Collserola com a fons. L'opinió pública ho agraeix, però també mostra amb orgull la Torre de Collserola de 289 metres, clavada per Norman Foster al costat del Temple de Sagnier al cim del Tibidabo a 518 metres sobre el nivell del mar. Però aquesta torre no és un gratacel, és una antena, i el temple tampoc.

Barcelona pot dormir tranquil·la i en plena crisi.